摘要:Les pantalles han colonitzat el món en el qual vivim. Unes pantalles que s'han multiplicat en una doble direcció: al mateix temps que han crescut, fent-se més grans, més amples i més profundes, també s'han fet més petites i mòbils. I en aquesta transformació han canviat, a més, la relació que s'estableix entre l'ull i la superfície, incloent un nou element en l'equació: el tàctil. S'inaugura així una nova forma de relacionar-se amb l'interfície que dóna pas a una informació sense límits, en la qual enquadrar és un simple exercici de dits. La relació de l'home amb la màquina ha sigut una inspiració contínua en la història del cinema, per això, aquest article es planteja una anàlisi de l'evolució de la concepció de les pantalles en sis obres cimeres de la ciència-ficció. Començant per la que es pot considerar l'obra inaugural del gènere 2001: A Space Odyssey, (Stanley Kubrick, 1968), passant per la mítica Blade Runner (Ridley Scott, 1982), The Matrix (Andy i Larry Wachowski, 1998) i Minority Report (Steven Spielberg, 2002). Finalment, tanquem l'anàlisi amb Avatar (James Cameron, 2009) i Inception (Christopher Nolan, 2010) on, certament, la pantalla desapareix per a imbuir en la seua tridimensionalitat estereoscòpica a l'espectador, cercant, precisament, la seua invisibilitat.↓Las pantallas han colonizado el mundo en el que vivimos. Unas pantallas que se han multiplicado en una doble dirección: al mismo tiempo que han crecido, haciéndose más grandes, más anchas y más profundas, también se han hecho más pequeñas y móviles. Y en esta transformación han cambiado, además, la relación que se establece entre el ojo y la superficie, incluyendo un nuevo elemento en la ecuación: lo táctil. Se inaugura así una nueva forma de relacionarse con el interfaz que da paso a una información sin límites, en la que encuadrar es un simple ejercicio de dedos. La relación del hombre con la máquina ha sido una inspiración continua en la historia del cine, por ello, este artículo se plantea un análisis de la evolución de la concepción de la pantallas en seis obras cumbres de la ciencia-ficción. Comenzando por la que se puede considerar la obra inaugural del género 2001: una odisea en el espacio (2001: A Space Odyssey, Stanley Kubrick, 1968), pasando por la mítica Blade Runner (Ridley Scott, 1982), a Matrix (The Matrix, Andy y Larry Wachowski, 1998) y Minority Report (Steven Spielberg, 2002). Finalmente, cerramos el análisis con Avatar (James Cameron, 2009) y Origen (Inception, Christopher Nolan, 2010) donde, ciertamente, la pantalla desaparece para imbuir en su tridimensionalidad estereoscópica al espectador, buscando, precisamente, su invisibilidad.
其他摘要:Screens have invaded the world we live in. They have multiplied in a double direction: while they have become bigger, wider and deeper, they have also become smaller and mobile. And in this transformation they have changed the relationship established between the eye and the surface, including a new element in the equation: touch. This brings about a new way of relating to the interface that leads to limitless information, in which framing is a simple exercise of the fingers. The relationship between man and machine has been a continuous inspiration in the history of film; therefore, this article presents an analysis of the evolution of the concept of screens in six masterpieces of science fiction. Starting with what may be considered the inaugural work of the genre, 2001: A Space Odyssey (Stanley Kubrick, 1968), after which comes the legendary Blade Runner (Ridley Scott, 1982), Matrix (Andy and Larry Wachowski, 1998) and Minority Report (Steven Spielberg, 2002). Finally, the analysis ends with Avatar (James Cameron, 2009) and Inception (Christopher Nolan, 2010) where screens certainly disappear, looking for their invisibility, while instilling the viewer in stereoscopic three-dimensions.