摘要:Normal 0 21 false false false ES X-NONE X-NONE «Morfologies dels nostres àrids dies feliços» suposa una (de)construcció interpretativa d’una sèrie de textos audiovisuals que se serveixen de l’escenografia per ancorar i posar a funcionar l’enunciació fílmica. Les arquitectures visuals del profílmic poden ser testimonis emmudits d’històries incertes — Tren de sombras o El año pasado en Marienbad —; en altres ocasions, s’erigeixen com a còmplices de l’espectador al qual conten la història, cobrint enterament el meganarrador — L’Apollonide, casa de tolerancia , Downton Abbey , Titanic —; i, finalment, també poden limitar física i contundentment l’espai escènic per a evocar totes les històries en fora de camp — En terapia —. Existeixen a més a més altres arquitectures visuals menys sòlides i més volàtils, que pareixen haver-se dibuixat uns instants abans que els personatges poblen el camp fílmic. Ara bé, la materialitat del profílmic no sempre està enterament al servei del discurs. Texts com Holy Motors mostren que si bé el cinema toca el món —el modelitza, el reinterpreta en cada text—, el món també toca el cinema. Aquest tan sols ha de posar-se a escoltar i a fer parlar els seus fantasmes.↓«Morfologías de nuestros áridos días felices» supone una (de)construcción interpretativa de una serie de textos audiovisuales que se sirven de la escenografía para anclar y poner a funcionar la enunciación fílmica. Las arquitecturas visuales del profílmico pueden ser testigos enmudecidos de historias inciertas — Tren de sombras o El año pasado en Marienbad —; en otras ocasiones, se erigen como cómplices del espectador al que cuentan la historia, cobijando enteramente al meganarrador — L’Apollonide, casa de tolerancia , Downton Abbey , Titanic —; y, finalmente, también pueden limitar física y contundentemente el espacio escénico para evocar todas las historias en fuera de campo — En terapia —. Existen además otras arquitecturas visuales menos sólidas y más volátiles, que parecen haberse dibujado unos instantes antes de que los personajes pueblen el campo fílmico. Ahora bien, la materialidad del profílmico no siempre está enteramente al servicio del discurso. Textos como Holy Motors dan cuenta de que si bien el cine toca el mundo —pues lo modeliza, lo reinterpreta en cada texto—, el mundo también toca el cine. Este tan solo debe ponerse a escuchar y a hacer hablar sus fantasmas.
其他摘要:“Morphologies of our barren happy days” constitutes an interpretative (de)construction of a series of audiovisual texts that make use of scenery to anchor the filmic enunciation and put into operation. The visual architectures of the pro-filmic can be silent witnesses to uncertain stories ( Tren de sombras or Last Year at Marienbad ); in other cases, they are established as accomplices with the spectator to whom they tell the story, completely covering the meganarrator ( L’Apollonide, House of Tolerance , Downton Abbey , Titanic ); and, finally, they might also limit the scenic space physically and forcefully in order to evoke all the stories off screen ( In Treatment ). There are also other visual architectures, less solid and more volatile, which appear to have been drawn a few moments before the characters entered the filmic field. However, the materiality of the pro-filmic is not always at the service of discourse. Texts such as Holy Motors highlight the fact that while the cinema touches the world (as it models itself on it, and reinterprets it in each text), the world also touches the cinema, which need only listen and make its ghosts talk.